En aquesta crònica no parlarem de distàncies, ritmes, pulsacions ni desnivells sinó que us volem parlar de sensacions, emocions, sentiments i solidaritat, en majúscules.
Aquest diumenge, un grup de Piris vam participar a la 20a edició de la Zurich Marató de Barcelona. No és cap notícia, cert, en qualsevol cursa sempre hi ha la fantàstica marea verda dels Piri. La notícia és que en aquesta ocasió no vam participar a títol individual sinó com a part del projecte solidari per a la difusió i investigació de l’atàxia telangiectàssia (AT), una malaltia neurodegenerativa molt poc freqüent (30 malalts a tot l’estat) sense cura actualment, que afecta principalment nens i que fa que, des de ben petits, entre d’altres greus afectacions, perdin progressivament la psicomotricitat i hagin d’anar en cadira de rodes.
L’Associació de famílies afectades per aquesta malaltia (Aefat) http://www.aefat.es/ entre d’altres activitats coordina la participació de nens afectats a la Zurich Marató de Barcelona i a la Marató de Sevilla amb l’objectiu de fer conèixer aquesta malaltia, recaptar fons per a la seva investigació i complir el somni d’aquests petits – enormes runners.
Aquest any, aquesta associació ens ha fet l’immens regal de convidar-nos a participar a la Zurich Marató de Barcelona, ajudant tres nens, l’Àlvaro de Terrasa, en Jon de Vitòria – Gasteiz i l’Àlex d’Oliva (València), a córrer la mítica distància. No es tractava d’empènyer una cadira de rodes, sinó d’acompanyar les il·lusions i ajudar a complir un somni d’aquests nens.
El dissabte vam anar amb les nostres famílies a la Fira del corredor on vam conèixer l’Àlvaro, en Jon i l’Àlex i les seves famílies i amics. Impressionant!! Gallina de piel! Llagrimeta als ulls en més d’un!! Quina energia, quina vitalitat, quines ganes de tirar endavant, quina il·lusió que desprèn aquest grup de nous amics. Cert, la solidaritat i l’amistat és la única cosa que com més es comparteix, més gran es fa!!
Ens vam fer moltes fotos, vam parlar amb ells, ens vam conèixer i ens van donar, tot sigui dit, algunes instruccions per a la cursa. I després … dinar amb als amics Piris i famílies per tancar els darrers detalls per a l’endemà (a quina hora quedem, on quedem, què portem), les típiques preguntes d’abans d’una cursa.
I finalment, arriba el dia D, hora H, alguns havien dormit més que d’altres (les emocions eren intenses), però el somriure d’orella a orella s’havia instal·lat a la cara dels Piris des del dia abans (i en el meu cas, el somriure i la llagrimeta).
Arribem puntuals a la línia de sortida i ens col·loquem els primers, juntament amb altres grups de corredors solidaris (90 projectes en total). Entrevistes de tv3, fotos, vídeos i darreres instruccions del gran Sergi, el runner coordinador del projecte i oncle de tres nois afectats per AT.
I… al so de Viva la Vida, de Coldplay (subidon) comencem a córrer deu minuts abans que la resta de participants. Increïble: anem per davant dels kenians i seguim corrent, girant el cap constantment per veure si ens atrapen, mirant els nostres nous petits amics i sobretot, intentant no xocar ni atropellar ningú amb la cadira. Fàcil? I ara, encara que són cadires súper lleugeres, córrer i conduir-les a la vegada no és, inicialment, fàcil. I al km 3, passa allò que havia de passar: ens avancen les gaceles kenianes, levitant més que corrent, algun Piri inconscient els aguanta el ritme…50 metres!!!
I continua la nostra cursa, un torrent d’emocions, una connexió increïble amb el públic i els participants: la gent cridant i animant-nos pel nom del nen i del runner acompanyant, nosaltres aplaudint i onejant els braços, tots i cadascun dels corredors que ens avancen (en van ser pocs) ens envien missatges d’ànim i admiració, admiració pels nens, que són uns cracks!!! I passen els km, van caient un darrera l’altre, però no els notem, les cames fresques, el cor tocat però de l’emoció i sempre i en cada un dels Piris, un somriure esculpit en el rostre. Xerrem entre nosaltres, ens fem bromes, parlem amb els nens, els donem la mà mentre correm, els donem aigua i patates…i gaudim del somriure de felictat d’aquests valents.
I així, sense mirar el rellotge, ens plantem al km 34: ni rastre del mur, Gemma, només ens queda una sèrie de menys de 10 km per gaudir de la festa!! Que no s’acabi!! Seguim fent relleus per conduir els cotxtes: com estàs? Pots o vols que el porti una estona? Tranqui vaig bé…Agafa’l tu que ara fa pujada, etc. I de sobte, arribem al Paral·lel: ens obrim pas entre runners que ja caminen arrossegant els peus, entre corredors deshidratats i amb rampes estesos a terra i nosaltres…nosaltres rient i cantant (oe, oe ,oe) Paral·lel amunt amb més ganes que mai, cap a la meta on ens esperen les famílies d’aquests valents!! A uns metres de l’arribada, donem els cotxets a les famílies perquè així creuin la línia d’arribada amb els nens i nosaltres els fem el passadís: espectacular!! Finalment, passada la meta ens fonem en una gegantina abraçada, pares, runners, familiars, voluntaris, alguns plorant, altres rient i d’altres, plotant i rient, és un orgasme de sensacions, gallina de piel!! Fotos i més fotos, felicitacions i abraçades!!
El de menys, el crono, però millor del que havíem dit: 4h23’ i és que som PIRIS, clar que sí, i els PIRIS som runners, però sobretot tenim un cor que no ens cap al pit i som solidaris.
Gràcies amics per tot, ha sigut un cap de setmana inoblidable, un exemple d’amistat i solidaritat, un missatge per als nostres fills…quantes coses que ens han ensenyat l’Àlvaro, en Jon i l’Àlex i les seves famílies!! No és valent qui no té por, sinó qui, malgrat la por, segueix endavant.
Gemma Sabaté, Oriol Busto, Assís Parés, Dani Hernàndez, Pep abril i Oriol Vergés
