L'assalt al Castell - Burriac Atac

VERT 2016 0267 1Entre la multitud de curses de muntanya que s'organitzen a l'estiu a Catalunya n'hi ha algunes que són nocturnes; d'altres que uneixen el mas i la muntanya; també hi ha les que aconsegueixen implicar tot un pobre i atraure una gran quantitat de corredors sense apel·lar a l'èpica de les grans distàncies. Però segurament només una prova reuneix tots aquests elements. Parlem de la Burriac Atac, organitzada pel Centre Excursionista de Vilassar de Mar, un model de qualitat totalment impulsat per voluntaris que arriba aquest setembre a la dotzena edició.

L'estiu s'acostuma a desdibuixar a les primers setmanes de setembre, però aquesta nit frega la perfecció. Clara, neta, amb una brisa lleu que transporta l'aroma de la mar terra endins i que desfà l'enutjosa xafogor que sol regnar a l'agost. Avui no és festa major a Vilassar de Mar, però ho sembla. Avui és nit de sopars de veïns al carrer, de pa amb tomàquet, de bars plens, de nens il·lusionats corrent amunt i avall, de crits, de música, de somriures, de timbals . . . És la nit de la Burriac Atac. Després d'onze edicions el Centre Excursionista de Vilassar ha aconseguit consolidar una carrera amb una marcada personalitat i un caràcter clarament festiu. “És la segona festa major del poble”, explica en Jordi Lladó, l'actual director de la prova. “S'ha de córrer alguna vegada, és diferent”, rebla. Per al nouvingut, aquesta singularitat es fa palesa aviat. D'entrada és una cursa nocturna de 21,9 quilòmetres i 1.170 metres de desnivell positiu acumulat que surt del bell mig de la vila, va cap a la muntanya i acaba a la sorra de la platja. Però, ben pensat, allò que la fa especial és l'ambient, el caliu, l'alegria tan genuïna d'aquestes nits mediterrànies d'estiu, tan allunyada de l'èpica, el repte i els límits que imperen darrerament en algunes competicions de muntanya.

A mesura que ens acostem a la plaça de l'Ajuntament veiem desenes de nens vestits de curt amb un dorsal; acompanyats dels seus pares, alguns dels quals també van preparats per anar d'excursió. Acaba de tenir lloc la Marrec Atac, consistent en tres carreres que reuneixen fins a 500 infants i la recaptació de les quals es destina íntegrament a Càritas. Va començar fa sis anys amb un concurs de dibuixos a les escoles per decorar els dorsals. Va rebre 800 originals. Ara ja forma part indestriable de la festa. El so dels tambors dels Strèpids ens guia de manera gairebé hipnòtica fins a la plaça de l'Ajuntament, el centre neuràlgic de la Burriac Atac, on centenars de corredors esperen el tret de sortida xerrant animadament en grups. Són 700 persones disposades a passar el vespre corrent per la muntanya, una xifra molt diferent a la de la primera edició, al 2005. “Esperàvem ser 15 0 20 amics, però ens vam trobar 150 persones i vam haver de córrer a comprar més samarretes”, explica en Jaume Teixidó, el primer director de la cursa i un dels pares de la criatura. L'aleshores membre de la junta del Centre Excursionista de Vilassar de Mar recorda que “en aquell moment corria poca gent per la muntanya i no hiu havia tantes proves com ara. Tornàvem de fer la Cursa dels Dos Turons a Moià i se'ns va acudir organitzar-ne una a casa nostra. Després de la primera edició vam veure que podia ser un mitjà excel·lent per fer entitat, obrir-nos al poble i intentar crear una secció estable de trail”. HO van aconseguir. El conegut popularment com a Piri va passar dels 100 socis de llavors als 800 actuals i compta amb una secció de curses de muntanya que té entre 150 i 200 integrants. A més, pel camí va arribar a un acord amb l'Ajuntament per fer un local nou, una nau industrial amb un rocòdrom espectacular. “L'entitat es va enfortir a través de la cursa”, assegura Teixidó. “Aleshores era una entitat bastant tancada i amb un cert perill de desaparèixer. Ara té un paper molt important en una població on hi ha una veritable febre per la muntanya”.

Però apuntalar una cursa solvent i ben organitzada no és mai fàcil, i menys al costat de la costa, on no hi ha el gran reclam dels cims més emblemàtics del país. “Va ser complicat. No volíem fer una cursa més. Volíem que fos singular i, si se'm permet, amb un cert toc de qualitat. Per exemple, vam ser una de les primeres de Catalunya a tenir pàgina web pròpia”, explica. “També vam tenir la srot de comptar amb moltes complicitats. Com ara la gent d'Argentona que feia la Burriac Extrem a la mateixa zona i que sempre ens ha donat un cop de mà. O els botiguers del poble han estat al nostre costat qual els hem demanat ajuda o botifarres per als corredors. Els ajuntaments de Vilassar, Cabrera de Mar i Cabrils; i la FEEC, que sempre ens ha acollit al circuit català i ens ha ajudat amb els arbitratges”. La confluència de tantes sinergies dota de personalitat una cursa que transcendeix la competició esportiva, els temps o els minuts per quilòmetre. Els 700 dorsals disponibles es van esgotar en cinc dies i el fet que molts dels corredors formin part del Piri fa que siguin centenars els familiars i amics que s'atansen a veure'ls a la sortida. El tret de sortida d'una cursa sempre és emocionant. Les pulsacions pugen, les ganes es barregen amb els nervis . . . A Vilassar de Mar, la música de Carmina Burana afegeix un punt 'èpica a l'ambient festiu de salutacions, bons desitjos i ganes de començar a córrer que suren com una una pluja sobre la massa compacta de corredors que espera sota l'arc. Una ràpida llambregada permet copsar la seva heterogeneïtat: motes noies, corredors fins i lleugers, d'altres que van amb motxilla i amb la intenció de prendre-s'ho amb calma, veterans al costat de joves i també els integrants del Repte, un programa del Centre Excursionista de Vilassar que prepara al llarg de l'any persones que no ha fet mai esport o que necessiten una motivació per reactivar-se. “Hi ha gent que no diries mai a la vida que faria esport i que gràcies a aquest programa ha acabat fent ultratrials”, explica amb orgull Teixidó. “O gent que ha canviat de feina i de vida de manera radical i que ara es dedica només a fer entrenaments”.

Tota cursa és una transició, un viatge cap al nostre interior que sovint comença amb il·lusió i un ritme més ràpid que el que és aconsellable. A Vilassar, en una gran avinguda amb moltíssimes persones animant, aquesta sacsejada és encara més forta. Amb el cor desbocat i un somriure a la boca intentem sortir airosos de l'onada que provoquen centenars de corredors arrencant alhora. Per sort hi ha un tram llarg i amble d'asfalt abans d'enfilar la primera pujada, que ens permet buscar una posició còmoda i evita els taps tan temuts. Us seré sincer. Quan les has vistes de tots colors a les curses i t'has perdut unes quantes vegades per marcatges deficients, t'atanses a determinats esdeveniments amb una certa resignació. Vull dir que gairebé comptes a perdre't en una cursa de poble, nocturna i per la muntanya. Res més lluny de la realitat. El marcatge és impecable, fins i tot abassegador, amb cintes i centenars de barretes fluorescents. Concretament, uns 600 de verdes i 200 de vermelles per indicar punts més perillosos. Allò que més sobta però, és la presència constant de voluntaris, gairebé un a cada punt mínimament conflictiu on algú es pogués despistar. “ Per nosaltres és molt important la seguretat dels participants i que ningú es perdi, així que tenim un voluntari a gairebé cada cruïlla”, assegura en Jordi Lladó, director de la prova. De fet, expliquen els savis del lloc que l¡únic accident greu de la història de la Burriac Atac va tenir lloc a la primera edició, quan un voluntari va caure fent una foto. I així, seguint de manera fervorosa les molles de pa fluorescents que ens han deixat els organitzadors, ens endinsem cap a llocs com el turó de l'Infern, la bassa del Senglar o el corriol de la Bèstia. Noms i indrets molt apropiats per fer de nit! Malgrat que ens anem quedant sols en una posició relativament avançada de la cursa, constantment trobem voluntaris o espectadors amb qui intercanviar unes paraules. Una sensació molt agradable per a algú que una setmana abans havia fet l'OCC de l'Ultratrail del Mont Blanc navegant sol amb els seus pensaments durant molts quilòmetres. Un d'aquests pensaments abans de la Burriac Atac era que s'havia de vigilar amb els peus en una cursa nocturna i amb un ritme més ràpid del que és habitual en una ultra. Cal parar constantment al terreny, en un joc que va més enllà de la vista i que té molt a veure amb el tacte, la imaginació i fins i tot l'olfacte. El resultat d'intentar fondre't amb la nit i l'entorn (amb més o menys èxit) és el de desviar l'atenció respecte del temps i els quilòmetres, que van passant ràpidament. I així ben aviat arriba la fera, la per alguns tan temuda pujada al castell de Burriac, però que com a nouvingut trobo preciosa: d'aquelles que t'espremen a fons i et fan pujar amb les mans, gairebé com un animal salvatge, donant-ho tot, embrutant-te, desafiant-te.

El premi a l'assalt són desenes de cavallers i donzelles que esperen a la falda del castell per encoratjar els valerosos guerrers bruts del fang de la batalla sota una pluja d'efectes pirotècnics màgics i reconfortats per xocolata calenta. D'acord, a aquestes altures el seny ja fa estona que dorm i comencem a divagar, però tot i així l'ambient a dalt del castell és certament memorable. Una dosi potent de moral de cara a afrontar una baixada que de tant que t'avisen que és molt complicada (gràcies voluntaris) no se't fa tan dura (allò de les expectatives) i que ja et du d'una revolada cap a Cabrera de Mar. Quan ja vas amb la cinquena marxa posada, per si encara no t'has adonat que ets en una cursa diferent, encara hi ha un grup de voluntaris vestits de fantasma que t'intenten espantar i t'acaben arrencant un bon somriure dels llavis. Llàstima dels inevitables darrers dos o tres quilòmetres d'asfalt, que et porten de nou a la realitat des del teu món de contes i batalles medievals i que, això sí, es veuen recompensats amb un final diferent a la sorra de la platja. Una última prova per a uns guerrers que poc abans estaven assaltant un castell i que ara es veuen atrapats per una superfície traïdora que pràcticament no els deixa avançar. Així, sota la llum de les torxes i amb molta gent animant i aplaudint, acaba aquesta història. Bé, de fet, la majoria de contes de l'edat mitjana acaben amb un banquet, així que, ben pensat, hi haurem de tronar la primera setmana de setembre per escriure l'epíleg amb un bon entrepà de botifarra a la mà.

Albert Jorquera, periodista i apassionat de l'esport per a la revista Vèrtex, núm. 267 (Jul/Ago 2016)

Comentaris   

Anemonalove
#2 Anemonalove 16-07-2017 17:54
Hello fellas! Who wants to meet me? I'm live at HotBabesCams.co m,
we can chat, you can watch me live for free, my nickname
is Anemonalove , here is my photo:

https://3.bp.blogspot.com/-u5pGYuGNsSo/WVixiO8RBUI/AAAAAAAAAFA/JWa2LHHFI2AkHParQa3fwwHhVijolmq8QCLcBGAs/s1600/hottest%2Bwebcam%2Bgirl%2B-%2BAnemonalove.jpg
Anemonalove
#1 Anemonalove 05-07-2017 20:55
Hi guys! Who wants to chat with me? I have profile at HotBabesCams.co m, we can chat,
you can watch me live for free, my nickname is Anemonalove ,
here is my photo:

https://3.bp.blogspot.com/-u5pGYuGNsSo/WVixiO8RBUI/AAAAAAAAAFA/JWa2LHHFI2AkHParQa3fwwHhVijolmq8QCLcBGAs/s1600/hottest%2Bwebcam%2Bgirl%2B-%2BAnemonalove.jpg

Escriure un comentari

Codi de seguretat
Actualitzar

logopeupagina

La web del Piri (i les que pengen d'ella) fan servir cookies per millorar el site la seva funcionalitat. Les cookies només s'utilitzen per funcions bàsiques com mantenir les definicions que hagis escollit.